Per Miquel de Paladella.
És sorprenentment irònic que, just en el moment de majors necessitats socials, les organitzacions que treballen per la justícia social se sentin més qüestionades que mai. En els últims 5 anys, moltes han desaparegut, la majoria ha vist com els seus ingressos es reduïen dràsticament i a totes se'ls està exigint resultats com mai abans. Vivim una crisi de models en el sector social just quan més ho necessitem.
Els estats segueixen invertint anualment milers de milions d'euros per respondre a reptes i problemes socials. La diferència és que ara som conscients que tenim poc coneixement de l'eficàcia d'aquesta inversió. El rendiment s'ha avaluat en explicades ocasions i, quan s'ha fet, s'ha tendit a avaluar el nombre de persones ateses i la quantitat dels serveis prestats, en lloc dels resultats que s'aconsegueixen. D'aquesta manera, no aconseguim avançar prou ràpid per fer front als creixents problemes socials que generen la desocupació, l'envelliment de la població o el canvi climàtic.
Així mateix, els ajustos de pressupostos freqüentment han portat a no invertir en prevenció, fins i tot sabent que això comporta majors despeses per posar remeis en el futur. No s'ha invertit en prevenció perquè sovint les administracions percebien que implica pagar dues vegades per un mateix problema o perquè es percebia que el mandat polític se centrava en la cura i no en la prevenció dels problemes.
No obstant això, aquesta situació està arribant al seu límit. De manera més o menys conscient, en alguns llocs més ràpidament que en uns altres, es fa patent que els ciutadans, les administracions públiques, les empreses, les fundacions i les pròpies ONG exigeixen un altre tipus d'enfocament i d'inversió. Ja ningú es conforma amb saber on va els diners. Ara tots exigim resultats, canvis que resolguin problemes i que disminueixin la desigualtats creixents.
Coneixem el que s'acaba, però… ens estem fixant en el nou que està sorgint?
Des d'UpSocial i ens centrem a buscar i facilitar la implantació de solucions provades, sostenibles i escalables, aquí i en altres parts del món. Així, aprenem molt d'observar models que funcionen. S'han trobat solucions a la majoria de problemes socials i moltes d'elles tenen alguns elements en comú. Dels molts punts en comú, es podrien destacar els següents:
- Enfocament en la creació de valor: Totes les solucions provades amb èxit tenen en comú que se centren a maximitzar la generació de valor. Han experimentat amb noves maneres que el grup beneficiari obtingui el màxim valor de la seva acció, centrant-se en les seves necessitats i demandes. D'aquí ha sorgit la necessitat de convertir als usuaris i als beneficiar-vos en cocreadors dels serveis i les accions dirigits a ells.
- Model d'ingressos adaptat a la creació de valor: Gràcies a aquest enfocament, moltes innovacions aconsegueixen consolidar el seu model d'ingressos al voltant dels seus beneficiaris. És a dir, estan sorgint solucions que aconsegueixen ser sostenibles perquè els màxims interessats paguen per elles. Això les fa més sostenibles i, sobretot, més resilientes als canvis. Aquest pagament es realitza directament (l'usuari paga pel servei rebut perquè percep gran valor en ell) o indirectament (l'usuari aconsegueix que un tercer –per exemple, una administració pública, un ciutadà solidaritzat o una empresa que treu un benefici de la resolució d'aquest problema social– pagui per aquest servei).
- Models híbrids: Però també hi ha models basats en intercanvis que no tenen a veure amb l'econòmic i que són respostes més eficaces i eficients de solucionar problemes socials. Moltes innovacions han sorgit en la intersecció de sectors que tradicionalment treballen cadascun pel seu costat. Dels partenariats públic-privat-ciutadania han nascut solucions inesperades, escalables i capaces de respondre als problemes en la seva plena dimensió. La participació ciutadana, en molts casos, és l'element disruptiu que permet una resposta massiva a un problema. Estem redescobrint que en la comunitat existeixen els recursos latents que tenen una gran capacitat de transformació social.
- Intervencions basades en evidència: Totes han invertit temps i recursos a mesurar què resultats obtenen amb cada intervenció o activitat duta a terme. Han anat dissenyant la seva solució sobre la base de l'assajo-error, de l'experimentació, mesurant constantment els resultats per així poder adaptar la intervenció i maximitzar el seu impacte.
- Agilitat: Per poder experimentar, els innovadors han necessitat agilitat per poder provar hipòtesi ràpidament i canviar si alguna cosa no acaba de funcionar. Al segle XXI, no és el peix gran el que sobreviu menjant-se peixos petits. És el peix àgil el que millor s'adapta i el que aconsegueix millors resultats. I per a això, cal ser flexibles, provar coses i ser capaces de reconèixer l'error com a part del procés de generar resultats. No es necessiten grans estructures, ni fusions entre organitzacions, com molts pensen.
- Innovació oberta: La complexitat dels problemes socials requereix d'una major capacitat d'experimentació i un solament no pot aconseguir solucions completes. Per això, moltes innovacions han nascut de la col·laboració i la creació de comunitats de pràctica. Els sectors que més han progressat són aquells que han innovat en obert, on tots aprenen dels errors propis i dels altres, i experimenten en obert fins a trobar les millors respostes.
Davant el dilema d'algunes ONG de pensar que la innovació és un luxe que no es poden permetre, sorgeix la pregunta: “Com es poden invertir recursos per provar noves idees quan ni tan sols podem pagar el que ja estem fent?”.
A manera de resposta comparteixo la reflexió que si no tens recursos per pagar el que estàs fent ara, molt possiblement és que (a) l'has de canviar perquè no genera suficient valor, (b) el model d'ingressos no és adequat, (c) no tens evidència dels seus resultats, o (d) no ets prou àgil per adaptar-te al canvi que ja ha tingut lloc en el teu sector.
El motiu principal d'aquesta crisi de models és la inadaptació al context en el qual vivim i als seus canvis. L'auge del tercer sector en aquests últims 25 anys a Espanya ha tingut lloc en unes condicions que ja no existeixen. Per això, en molts casos, innovar no és un luxe: és l'única cosa que pot garantir que l'organització segueixi sent rellevant.