Models de negoci que resolen problemes socials: Una nova esperança per a l'estat de benestar?

27.10.2013

Per Miquel de Paladella.

Un dels grans reptes de les ONG de tot el món és respondre als problemes socials amb solucions que puguin acabar amb el problema que aborden.

En lloc de posar tirites a les hemorràgies, ens hem de replantejar les solucions i implantar accions que tinguin el potencial de créixer fins a solucionar el problema social. Hem de reconèixer que, històricament, no ho hem aconseguit. La gran majoria de les nostres activitats alleugen problemes o són anècdotes locals que no superen les fronteres del projecte inicial. He estat testimoni de centenars de projectes pilots que no s'han convertit en projectes a gran escala, hagin tingut èxit o no (i molts d'ells no han estat ni avaluats). També he vist com un problema creixia més ràpidament que les seves solucions, fent el nostre projecte cada vegada més irrellevant.

No obstant això, hi ha meravelloses excepcions que ens il·luminen el camí. Les ONG estan darrere de canvis substancials, com el tractat prohibint les mines antipersones de 1997, la creació de la Cort Internacional de Justícia en el 2002 o el recent tractat per regular el control del comerç d'armes (2013). He treballat en organitzacions que han aconseguit que el govern de Kènia fes gratuïta l'educació primària en el 2003 i la secundària en el 2008. Aquests èxits s'han aconseguit gràcies a esforços d'incidència política. Lamentablement, en el que a serveis socials bàsics es refereix, el nostre compte de resultats és més aviat pobre. La prestació de serveis a Espanya i en cooperació al desenvolupament no ha aconseguit fins ara resultats espectaculars.

Quan vam crear UpSocial fa un parell d'anys, vam voler centrar-nos a ajudar a implantar innovacions que resolguessin problemes socials i que tinguessin el potencial d'adquirir una escala suficient com per afrontar el problema amb garanties de resoldre-l. En aquests dos anys hem après que, en la majoria de casos, les innovacions capaces de solucionar un problema ho aconsegueixen a través de dues vies: la primera, més tradicional i explicada anteriorment, a través de la incidència que transforma polítiques públiques, lleis o institucions. La segona és a través del mercat. Hem estat testimonis de com emprenedors socials, tan compromesos amb la resolució d'una causa com els qui han creat una ONG o un altre tipus d'entitats socials, troben models de negoci que els permeten escalar una solució que resol un problema social.

Thorkil Sonne i Frank Hoffmann són dos exemples d'això. Thorkil és un emprenedor social que va crear una empresa de proves de programari utilitzant les habilitats especials de les persones amb trastorns de l'espectre autista o similars: gran atenció als detalls, capacitat de concentració durant molt temps i intolerància a les errades. Habilitats que les converteixen en persones especialment competitives. L'objectiu de Thorkil és oferir una ocupació d'alt valor afegit a persones amb autisme, com la seva filla, i ho aconsegueix a través d'una empresa social, Specialisterne. La seva obsessió: crear 1 milió de llocs de treball per a persones amb autisme a tot el món. Specialisterne Espanya va ser presentada al juliol del 2013.

Discovering Hands, un model similar ideat pel metge alemany Frank Hoffmann, planteja una solució que crea una nova professió per a persones invidents o amb visió reduïda. Aprofitant el seu extraordinari desenvolupament del sentit del tacte, les forma com a examinadores mèdiques tàctils (EMT) que detecten malformacions de teixit molt més petites que les que poden detectar els mèdics ginecòlegs, facilitant el diagnòstic precoç de tumors en dones de 30 a 50 anys que no se sotmeten regularment a mamografies. No substitueix al metge, sinó que ho complementa. Així ha creat una professió d'alt valor afegit per a dones cegues. Els exàmens de les EMT són reemborsats per totes les mútues privades i fons de salut públics a Alemanya.

En aquests dos casos, el mercat és el que permet portar la rèplica a escala i acabar amb la marginació i l'aïllament de persones que fins ara eren difícilment empleables.

Òbviament, aquesta via de solució no és aplicable a tots els casos i l'Estat ha de seguir vetllant per les persones més vulnerables, garantint el benestar i els drets de les persones excloses. Però els dos exemples esmentats ens ensenyen que, en alguns casos, hi ha solucions superiors en dignitat, en eficàcia i en eficiència. I potser en aquestes solucions estigui una de les claus de la sostenibilitat de l'estat de benestar, que no serà el mateix que teníem fa 10 anys… Fins i tot podria ser millor!