Toronto és la ciutat de més ràpid creixement a Amèrica del Nord. Aquesta intensitat exerceix pressió sobre la infraestructura, el transport i la forma en què les persones es connecten entre si a la ciutat. Pressions que la pandèmia per Covid-19 no ha fet més que amplificar. Si bé la vulnerabilitat dels barris ha quedat de manifest, també han entrat en acció les xarxes de cura a nivell hiperlocal.
La inspiració per llançar aquest repte van ser els resultats de l'enquesta Toronto Social Capital Survey 2018, que va revelar un sentiment de connexió relativament forta en tota la ciutat, al mateix temps que destacava algunes estadístiques sorprenents: el 6% dels residents de Toronto informa que no té amics pròxims; un altre 8% no té amics pròxims a la ciutat o comunitat local; i un 30% té amics locals, però cap en el seu veïnat. Aquestes estadístiques es tradueixen en desenes de milers de persones que senten que no tenen a ningú a qui demanar ajuda o en qui recolzar-se en moments adversos.
El primer pas va ser identificar en la comunitat coanfitrions amb els qui treballar conjuntament, la qual cosa va resultar en una associació amb entitats locals que va implicar també el compromís de focalitzar el treball en el veïnat conegut com Bathurst and Finch, amb una comunitat molt diversa quant a ètnies i religions. Tant els residents com les organitzacions locals van manifestar les dificultats per connectar a les persones a través d'aquesta diversitat cultural.
En l'actualitat estem buscant innovacions de tot el món que fomentin una major inclusió cultural i/o generacional i que hagin pogut executar aquests programes al llarg del temps amb èxit continu.